La tinc petita

O això diu en Javier Cercas de la meva llengua. 

El més trist de tot és que això surti de la boca d'un escriptor, que hauria de ser un amant de les llengües i que les hauria de considerar a totes iguals (per molt que n'escolleixi una per escriure). 

Però no, les llengües dels estats imperialistes i que pretenen mostrar la seva superioritat en tots els camps possibles són autoconsiderades els espais de civilitat, erudicitat i categoria (menyspreant la resta de llengües). 

Raons absurdes criticades per la majoria de lingüístes.

No penso penjar les xerrades que fa Moreno Cabrera, sinó un poema de Brossa per mostrar que la nostra llengua de petita no en té res (i ho faig amb la versió de Poveda per tocar més els ous).

Cançons i persones

Des de sempre, i diria que com tothom, relaciono cançons amb persones. Persones que m'estimo i que quan sento, ja sigui volgudament o no, una cançó amb què les relaciono em venen al cap i em desperten un somriure, una llàgrima o fins i tot una rialla. Alguns ja no hi són però les cançons hi queden i continuen fregant el meu pavelló auditiu.

D'escriptors bascos i aquestes coses

Fa uns anys, la meva mare em va regalar El fill de l'acordionista i el vaig deborar, després d'un concert de Jabier Muguruza a Badalona vaig descobrir un poema d'en Kirmen Uribe que es deia Maite zaitut, ez, al cap d'un temps passejant per Robafaves em vaig enamorar d'una portada i un quadre que hi havia a dins d'un llibre que es deia Bilbao-New york-Bilbao, una mica més tard vaig xalar molt amb els contes de l'Eider Rodríguez i a continuació Jo també haguera cridat Germinal i Un tramvia a SP, i ara, anant a la llibre fa dos dies vaig veure el nou llibre de Kirmen Uribe i a la butxaca. 

En parlem quan l'acabi

La revolució de la glosa

L'altre dia amb en Bernat vam anar a tocar a Sabadell. Es tractava de fer de músics i alguna glosa per encarrilar els alumnes d'un taller de glosa a cantar. Es tractava d'alumnes de primer d'ESO amb la seva timidesa per davant i amb els rols que cadascú tenia a la classe que s'endevinaven de lluny. 

A l'hora de començar, els alumnes no eren del tot receptius, o si, de fet receptius sí però passius. Després de repassar uns quants temes (carn/peix, mar/muntanya, estiu/hivern, Sabadell/altres ciutats...) la cosa s'anava animant i molt. 

Al segon torn, la cosa va ser més accentuada. Encara va anar més ràpid a funcionar i al final els nanos van modelar la glosa al seu gust (des de fer un vers per cap -és igual si han pactat la quarteta abans, de fet potser això feia més bé i tot- a dir-les per grups...), fins i tot va arribar el punt, orgàsmic, que s'aixecaven una colla de nanos perquè cadascú volia dir la seva.

I tot això per què? Doncs perquè la glosa té un element de cohesió i prestigi social.

Doncs endavant, no?

El cassete de la Magda

Fa uns anys, servidor, malalt d'asma i aquestes coses, va haver de marxar de Mataró amb la seva família a Olzinelles, a la casa dels masovers (si ho he acabat d'entendre) d'una masia que es diu can Nanes. A resultes d'això, la quefa de la meva mare a la guarderia de can gasol a gravar-me un cassete amb un seguit de cançons tradicionals, populars, religioses, del barça, infantils, d'amor, de guerra... Segons diu ma mare, aquest cassete el vaig fer sonar molts i molts cops. Ara, per casa en córren una o dues còpies que he passat a l'ordinador per fer feina i mirar de trancriure-ho (el cassete és molt bonic a la prestatgeria però, si tots en podem conèixer les seves canóns millor, no?) i amb l'Anna Viader n'anirem gravant unes quantes i publicant-les com aquell qui no vol res. Que cadascú les vagi agafant i en faci el que vulgui i si algú és bona persona i ens truca perquè les anem a cantar a algun lloc ho farem de molt bon grat.

Porcel

No sé perquè però en Porcel sempre m'ha caigut malament. Fa un mes o dos, passejant pel Llibre viu hi vaig trobar un llibre preciós:  Els condemnats. És la primera obra de teatre que va publicar i brilla per la seva qualitat. A partir d'aquesta lectura deliciosa, em poso a buscar i trobo un altre llibre su per casa La lluna i el "Cala llamp" que he deixat per quan tingui temps, les novel·les de vaixells m'avorreixen i he pensat que ja l'entomarem aquest estiu a l'ombra de la morera. Així doncs, vaig seguir cercant i, un altre cop al Llibre viu, hi vaig trobar Difunts sota els ametllers en flor, un llibre que des del viatge a Castelló m'ha acompanyat i m'ha fet gaudir com un boig de la ploma de l'escriptor d'Andratx. El segueixo tastant a petites cates, uns dos capítols per dia com aquell que agafa un flamet (allò que tota la vida n'hi hem dit tocinillos de cielo) i els assaboreix. La següent fita Porceliana serà Solnegre.

Habemus papam

De petit, ma àvia sempre m'explicava que quan sant Pau caigué del cavall... i jo embadalit per la història  l'escoltava i en prenia nota mental. També m'explicava el mite de Caín i Abel, la història de l'arca de Noè i quatre coses d'un senyor que en deia Jesús (sense abusar-ne). A la prestatgeria sempre hi havia hagut aquest llibre (que he llegit dos o tres cops - un no fa gaire) i de tant en tant m'empassava alguna missa del diumenge (algun dia s'haurien de plantejar què collons programen les televisions els diumenges al matí). 

Quan anava per aquests mons de Déu amb mons pares i anàvem a alguna església i ens plantavem davant una portalada o un altar o sota una volta m'explicaven quatre coses (d'allò que jo en dic religió d'estar per casa (quatre mites -els pintors es repetien molt- i quatre llegendes necessaris per entendre el 90 % de l'art religiós de les penínsules ibèrica i itàlica, l'occitània i l'Austria de Mozart).

Ara de gran, la meva fascinació pel tema (ningú em pot negar que la Bíblia no té històries meravelloses i delicioses per a qualsevol amant de la lectura) m'ha fet seguir preguntant i anant a veure celebracions i estances religioses. Me les miro des d'uns ulls que no creuen en aquest Déu que els cristians defensen (ni en cap altre) però alhora m'ajuden a entendre la meva societat (des de la llengua, la literatura (si tens certa cultura religiosa la Plaça del diamant es llegeix d'una manera molt diferent), artística, ritualística (per sort o per desgràcia aquests de l'església tenen molt clar quin ritu ha de seguir cada cosa), el calendari (ja sigui adaptat o no de ritus pagans), la gastronomia, la música, el cinema...).

És per això que entenent tota la crítica que es pugui fer al sistema jerarquic, distanciat de la realitat social... o fins i tot a la religió en si, sigui cristiana o no; defenso que cal que no arraconem a peça de museu local aquesta mica de cultura que ens serveix per entendre el món que ens envolta i si ho dic és perquè és un passat que ha format la nostra societat i ens dóna moltíssimes eines per entendre-la. 

Bé, ens veiem diumenge tallant la pota a la vella quaresma.